martes, 30 de diciembre de 2008

Anoche, de camino a casa, escuché en la radio de casa lo que contaba un hombre sobre lo que ocurría en la frontera con Marruecos, eso de las vallas electrificadas, eso de los soldados marroquíes que disparan a matar a todo aquel que quiera atravesar la frontera, cómo se deshacen de los cuerpos y se borran para siempre. Es inevitable pensar, en lo bien que vivimos, en la suerte de haber nacido de este lado de la frontera, de si es justo todo eso... Ya sé qué me dirá alguno, que para vivir como vivimos aquí es necesario mantener eso.
El quid de la cuestión es: ¿de verdad hace falta eso?.
¿Por qué hay pasta más que suficiente para salvar bancos y no para acabar con el hambre en el mundo?. Que la hay, ya lo sé, pero no nos sale de los cojones utilizarla.
Me cago en el mundo.
Me cago en el ser humano.
Me cago en todo.
¿Feliz navidad?.
Vaya mierda, hombre, siempre con la venda, siempre sin querer ver, sin querer escuchar, sintiéndonos buenos y justos dos días al año, pero lo justo, metiendo debajo de la alfombra lo que nos incomoda, la basura que somos.

martes, 16 de diciembre de 2008

Cómo se nota que he vuelto "a la realidad"...

... últimamente sólo se me ocurren posts (aunque luego no los plasme aquí) de política.
Sin embargo, sólo diré que la otra noche soñé con volver a Sant Cugat, me lo ofrecía un hombre al que no conozco, sólo tenía que asomarme a una ventana, sin embargo, el vértigo me jugaba una mala pasada y no lograba acercarme, cuanto más cerca, más me mareaba...
Mierda...

sábado, 13 de diciembre de 2008

I had a dreeeeaaaaammm...

Si le debo la pasión por el cine a alguien, es a mi madre, la vacilo, pero en el fondo, se lo debo a ella, a todos esos musicales que disfrutamos cuando era pequeña, a La Noche de la Troma que nos tragamos mano a mano cuando comenzaba Canal Plus, a todas aquellas pelis "antiguas" que nos hizo tragar cuando entró el primer video en casa, luego vino el cine de La 2, etc., etc.
Pero el daño ya estaba hecho.

sábado, 6 de diciembre de 2008

Ja fa un any...

Fa un any vaig començar a escriure aquest post, el títol era "(Humil) Homenatge a Catalunya", només vaig escriure el primer parrell de paràgrafs, aquests d'aquí baix, i ara m'agradaria acabar-lo,.

Ja sé que no sóc Orwell, que nomes sóc una galega que ha viscut una mica més de dos anys a Catalunya, pero ara que m'he anat i he tornat als "Paises Gallecs" no volia anar-me sense fer balanç de l'experiencia, del que he vist, del que m'he trobat, del que he apres, del que ha donat Catalunya en tot aquest temps.
Vaig arribar a Catalunya de vacances i em vaig quedar, no tenia una idea predefinida, sense veritables prejudicis, sense idees preconcebudes i el que em vaig trobar es moltissim millor del que mai em vaig poder arribar a imaginar.
No ha fet falta que hagi passat un any perquè s'esborrin els mals records, és que no n'hi ha.
Catalunya és com un riu ple d'aigua que flueix i corre i t'ofereix un munt de possibilitats.
No és que només hagi trobat feina, he trobat una nova forma de veure la vida, molt més positiva i enriquidora, amics que m'han obert les seves cases, els seus cors, que m'han brindat la seva amistat, que m'ahn presentat a la seva família, els seus amics, que m'han rebut amb els braços oberts, que m'han mimat, m'han cuidat, que tenen el bon gust de trencar-me el cor llançant-me de menys i comptant-me quant em llancen de menys.
No solament he conegut a catalans, també he tingut l'oportunitat de conèixer gent d'altres llocs, Itàlia, Colòmbia, Panamà, Andalusia, Madrid, Valencia, Uruguai, Paraguai, França, el Brasil... Mai no havia dormit a casa de tanta gent, mai no m'havien presentat a tantes persones, mai no em vaig sentir tan estimada entre gent que no era de la meva sang. Per aixó, tots s'han convertit en la meva família.
Mai no me n'havia anat per a casa tan cansada de treballar, tan estressada, tan aclaparada pel treball, però mai no tornava a casa tan feliç, tan plena, tan completa.
Sent allà sabia que aquell era un molt bon lloc per viure, un any després continuo pensant el mateix perquè sento que allà sóc a casa.
M'ha costat molt escriure això en català, he necessitat molt temps i massa ajuda, al meu pesar; estant allà mai ningú em va obligar a aprendre i quan vaig voler aprendre m'ho van agrair amb emoció. Per desgràcia ho estic oblidant i ara no tinc temps per repassar el famós "Digui, digui", la feina i les classes absorbeixen tot el meu temps, però crec que no s'ha de saber gaire català per dir el que m'agradaria dir des del principi i es resumeix en una paraula:
GRÀCIES!

viernes, 5 de diciembre de 2008

El ego masculino.

Acabo de escuchar la prueba de novios (para los que no lo sepan, un/a locutor/a llama a una persona que tiene pareja y le hace proposiciones indecentes mientras la pareja escucha)  de Los 40 (es lo que hay...), cada vez que escucho una prueba de estas me sorprende que ningún tío pregunte "¿pero esto en serio?, ¿soy tan guapo y estoy tan buenísimo que es normal que una tía se me tire al cuello sin conocerme?".

jueves, 4 de diciembre de 2008

Sobre el atentado de ayer...

Como algún vasco que conozco me casque que menos mal que ETA hace algo, votaría porque los dejaran sin AVE directamente.

lunes, 1 de diciembre de 2008