sábado, 6 de diciembre de 2008

Ja fa un any...

Fa un any vaig començar a escriure aquest post, el títol era "(Humil) Homenatge a Catalunya", només vaig escriure el primer parrell de paràgrafs, aquests d'aquí baix, i ara m'agradaria acabar-lo,.

Ja sé que no sóc Orwell, que nomes sóc una galega que ha viscut una mica més de dos anys a Catalunya, pero ara que m'he anat i he tornat als "Paises Gallecs" no volia anar-me sense fer balanç de l'experiencia, del que he vist, del que m'he trobat, del que he apres, del que ha donat Catalunya en tot aquest temps.
Vaig arribar a Catalunya de vacances i em vaig quedar, no tenia una idea predefinida, sense veritables prejudicis, sense idees preconcebudes i el que em vaig trobar es moltissim millor del que mai em vaig poder arribar a imaginar.
No ha fet falta que hagi passat un any perquè s'esborrin els mals records, és que no n'hi ha.
Catalunya és com un riu ple d'aigua que flueix i corre i t'ofereix un munt de possibilitats.
No és que només hagi trobat feina, he trobat una nova forma de veure la vida, molt més positiva i enriquidora, amics que m'han obert les seves cases, els seus cors, que m'han brindat la seva amistat, que m'ahn presentat a la seva família, els seus amics, que m'han rebut amb els braços oberts, que m'han mimat, m'han cuidat, que tenen el bon gust de trencar-me el cor llançant-me de menys i comptant-me quant em llancen de menys.
No solament he conegut a catalans, també he tingut l'oportunitat de conèixer gent d'altres llocs, Itàlia, Colòmbia, Panamà, Andalusia, Madrid, Valencia, Uruguai, Paraguai, França, el Brasil... Mai no havia dormit a casa de tanta gent, mai no m'havien presentat a tantes persones, mai no em vaig sentir tan estimada entre gent que no era de la meva sang. Per aixó, tots s'han convertit en la meva família.
Mai no me n'havia anat per a casa tan cansada de treballar, tan estressada, tan aclaparada pel treball, però mai no tornava a casa tan feliç, tan plena, tan completa.
Sent allà sabia que aquell era un molt bon lloc per viure, un any després continuo pensant el mateix perquè sento que allà sóc a casa.
M'ha costat molt escriure això en català, he necessitat molt temps i massa ajuda, al meu pesar; estant allà mai ningú em va obligar a aprendre i quan vaig voler aprendre m'ho van agrair amb emoció. Per desgràcia ho estic oblidant i ara no tinc temps per repassar el famós "Digui, digui", la feina i les classes absorbeixen tot el meu temps, però crec que no s'ha de saber gaire català per dir el que m'agradaria dir des del principi i es resumeix en una paraula:
GRÀCIES!

11 comentarios:

P'Gell dijo...

Gracies d'un català

Ada Gavner dijo...

Hi ha coses que arriben al cor, ha sigut un plaer llegir-te. :*

La-Ruina dijo...

Respuesta: eso parece.

Por cierto, felicidades por tu catalán.

---VORAGINE--- dijo...

unha aperta ben forte

Anónimo dijo...

vaya nivel de catalan,me imagino que lo echas de menos mucho!

malaputa dijo...

Me ha costado dios y ayuda, por no decir que me ha costado de cojones, he tenido que utilizar muchas chuletas, de todas formas: Gracias, gracias, gracias :*

Anónimo dijo...

entonces no me extraña lo que se decia hace unos 10 años cuando "aznar hablaba en catalan con puyol", nos tienes que decir a que academia ir para aprender catalan tan rapido ;)

La-Ruina dijo...

Lo de Sarko no me lo creo ni yo.

Capsule2 dijo...

Gràcies a tu i felicitats per el teu català. ;)

Ireneu dijo...

Encara que et sembli mentira se't troba a faltar de tan lluny que et trobes.

Una abraçada ben forta, companya bloguera!

Fendetestas dijo...

Nenaaaaaaaa.
Qué tes na boca????? :-P

Era somentes por fastidiar.
Bicos
Fendetestas